SUBCELONA

Subcelona va ser el meu primer treball amb intenció de configurar una sèrie de fotografies explicant un tema concret on una estètica i un concepte fos comú a totes les imatges que l’havien de composar.

La sèrie va ser realitzada entre els anys 1984 i 1985, just quan vaig acabar els estudis de fotografia. Penso que en aquesta feina, que considero la meva “opera prima”, estan presents les influències de mestres i autors importants i que hi ha una marcada preocupació pel control tècnic del to i la nitidesa de la imatge.

Vaig sintetitzar fotogràficament l’angoixa de viure en una mena de ciutat subterrània com és el transport suburbà d’una gran urbs.

Normalment quan s’utilitza el transport públic soterrani es fan recorreguts de 20 minuts, 30 o fins i tot 40. En aquest últim cas algunes persones comencen a patir angoixa per estar tot aquesta estona sense poder sortir l’exterior. És innegable que aquest estat claustrofòbic i la inevitable vulneració de l’espai personal afecta en major o menor mesura les sensacions de seguretat de l’individu provocant situacions de defensives que moltes vegades esdevenen en episodis d’agressivitat.

Al meu cas el que puc afirmar és que després de les sessions fotogràfiques, que a vegades duraven més de quatre hores, quan sortia del “Metro” donava gràcies de poder respirar aire fresc, encara que fos contaminat.

 

Escrit de Luís Ochandorena per presentar l’exposició que es va fer a diferents galeries.

La más joven fotografía de nuestro país ha nacido acomplejada ante la fuerza con la que la anterior generación de fotógrafos irrumpió en su día en el escenario español. Pocos han sabido convertir este peso en un bagaje que les sirviera de base para la búsqueda de un lenguaje personal. Jaume Buxeda ha empezado a andar este camino.

Podemos encontrar en su fotografía elementos que nos remiten, por sí mismos, a fotógrafos consagrados (inclinación de la cámara, espacios cuasi surrealistas, ausencia de personas y de cielo), pero que en su conjunto entretejen una base estilística propia.

Puede que su elemento más personal sea esa forma tan agresiva de trastocar los espacio. No podemos decir que eso sea fruta, solamente, de la inclinación de la cámara, sino que es su particular visión la que nos hace sufrir hasta encontrar algún punto de referencia que nos posicione con respecto a la fotografía. Esta agresividad se sigue manteniendo en las tonalidades, bastante densas y en la gran profusión, en muchas de sus fotos, de la línea recta.

Pero hay un aspecto que nos hace más amable la foto, el tono lírico con que utiliza algunos elementos, como la textura de las paredes o los fluorescente, a pesar de que el tema no se presta para visiones poéticas.

Ahora habrá que esperar a conocer cuál va a ser la selección de palabras de su vocabulario fotográfico, para ver a dónde nos lleva su particular viaje artístico.

Luís Ochandorena, 10 de febrero de 1985

 

DATA: 1985

MIDES: 27 X 39,5 cm

NOMBRE D´IMATGES: 25

PAPER: Negra Portrene

SÈRIE EXCLUSIVA: Còpies muntades en paspartú 40 x 50 cm